TORRES MONSÓ: VIA CRUCIS

Home / General / TORRES MONSÓ: VIA CRUCIS

El nostre degà escultòric.

El segle XXI potser ens desmentirà, però, fins ara, no n’hi ha hagut cap de més convuls que el XX; un segle, en tot cas, que és el de Torres Monsó (Girona, 1922), el degà de l’escultura a casa nostra que, per raons explicables, ha estat a punt de restar ocult sota el pes implacable d’un «anar fent i prou» de ressonàncies antibartlebianes —el personatge de Melville «preferia no fer-ho»— i d’un sentit tan afinat de la ironia que massa sovint ha passat desapercebut (o ha sigut malentès) per una societat víctima de la pitjor forma de sordesa.

D’això es tracta: els clàssics grecs —que són els únics clàssics— van ser els primers en adonar-se que per veure-hi —més enllà dels propis nassos— no hi havia res millor que ser cec, com el malaguanyat Edip condemnat a vagar per Colona —després del parricidi— o, encara més, com el savi Tirèsies, que rep —a canvi de perdre els ulls— el do de la vidència i el de la longevitat. Torres Monsó no és cec però si una mica sord: la seva «vida en sordina» —parafrasejant el llibre homònim de Lodge— ens regala una síntesi precisa (i preciosa) de la formidable transmutació que ha patit l’escultura el darrer mig segle llarg, des de Maillol fins a Penone —per dir un parèntesi qualsevol— o, també, des de la forma entotsolada fins al concepte expandit en l’espai i la reflexió metalingüística sobre el propi mitjà.

Ni més ni menys: el gran mèrit de Torres Monsó —a banda de la seva humanitat tranquil·la— és haver-se reinventat amb regularitat profilàctica sense renunciar mai, però, a una genealogia artística pròpia que, en darrera instància, defineix una possible cartografia moral i una col·lecció de mites, màscares i fetitxes on escrutar-se i, si s’escau, poder-se ocultar. Hi ha molts Torres Monsó i, en canvi, només una obra: la seva, és una cosmovisió radicalment lúcida basada en la immanència de l’esperit en relació a la matèria o, si ho preferim, del concepte amb la forma; cada escultura de Monsó és allò que Àngel Guimerà anomenava una «volva humana», un gra de pols que va «pels espais sens termes» vindicant, sense descans, la seva dignitat de partícula elemental. Tot un «Via Crucis» que pot tenir l’aspecte d’una intersecció blanca que,  malgrat tot, no deixa de ser una creu.

IMG_0400

    Publicat : General