DE KYOTO A RIPOLL. CHIKAKO TAKETANI

Home / Exposicions / DE KYOTO A RIPOLL. CHIKAKO TAKETANI

LA VIDA DESPRÉS

La vida després d’Hiroshima
Es fa difícil no veure en la plàstica i l’actitud vital de la Chikako Taketani (Kyoto, 1962 – Ripoll, 2013) una mena d’impugnació «positiva» a la generació artística immediatament anterior, és a dir, la que havia viscut no tant els horrors de la guerra com els d’una dilatada postguerra marcada, és clar, pels bombardejos atòmics soferts per ciutats com Hiroshima o Nagasaki. Ens referim, per exemple, al cèlebre grup Gutaï que va néixer a Osaka als anys cinquanta com a resposta activa, «concreta», a les diferents formes d’alienació que podia adoptar la cultura de la negació, refugiada sobretot rere el consum voraç i la idea narcotitzant d’un progrés indefinit de ressonàncies babèliques (elements, per altra banda, d’una vigència inquietant).  Artistes com Shiraga Kazuo, Murakami Saburo, Tanara Atsuko o Kanayama Akira entre altres, van optar per «ser conscients» de la ruptura des de la que es veien obligats a actuar i, en aquest sentit, van apostar per un art directe, descarnat i, en casos com el de Takesada Matsutani, fet d’una inconfusible barreja d’immediatesa i eternitat on el negre sempre va tenir un protagonisme, com a mínim, inquietant.
Fos com fos, per aquells artistes «impugnats», el deliri atòmic venia a clausurar alguna cosa més que una guerra i centenars de milers de vides humanes: el que moria era la versió més ingènua (o optimista) de la modernitat. Per entendre’ns: davant de la idea clàssica d’un univers quiet i estable —el primer motor immòbil d’Aristòtil—, la modernitat ens situava en un cosmos en perpètua expansió; davant del creacionisme invariable —no només d’origen cristià—, la modernitat contraposava l’evolució permanent de les espècies; davant dels ideals estoics o epicuris de felicitat centrats en la pau estàtica i l’acceptació conscient de la realitat, la modernitat equiparava quietud i mort fins al punt que només allò que creix indefinidament —com ara l’economia— podia ser considerat un model vàlid… Els somnis de la raó, com deia Goya, produeixen monstres que, avui ho sabem, poden tenir la forma d’un bolet colossal o d’una interminable pluja àcida.
Amb tot, la fi del «somni modern» no necessàriament havia d’anar acompanyada d’un descrèdit total i absolut de la tecnologia. De fet, la «resposta positiva» d’artistes com Chikako Taketani passava per un canvi de paradigma marcat, entre molts altres elements, per la rehabilitació de la dimensió onírica de l’existència i d’un esguard incontaminat i, en ocasions, fins i tot amarat d’una forma d’ingenuïtat jovial. No obstant això, és important notar que aquest «canvi» no és exclusiu de la pintura. N’hi ha prou tenint en compte cineastes com Shohei Imamura (a la seva sensacional pel·lícula Doctor Akagi ironitza, fins i tot, sobre l’aparença del maleït bolet atòmic) o, més encara, el geni de l’animació Hayao Miyazaki, obsessionat per les andròmines voladores, pels trens i, en definitiva, per qualsevol màquina capaç de permetre el nostre desplaçament, no tant d’un espai geogràfic a un altre com del món físic als infinits espais mentals que s’obren gràcies al lliure joc de la imaginació (la seva darrera pel·lícula, titulada The wind rises, és una mena de compendi de totes les seves dèries amb regust de testament vital).
I és que, i en contra tota ortodòxia historiogràfica (la de la història de l’art que separa les disciplines en funció dels mitjans emprats per cada una d’elles), Miyazaki ens regala, des del cinema d’animació, algunes claus per atansar-nos a la particularíssima visió de Chikako Taketani: l’obsessió, com dèiem, per les andròmines mecàniques, no ha de ser llegida (només) com l’intent de superar la «depressió tecnològica» característica de grups com Gutaï sinó que ens trasllada, com una brisa suau, a un univers on l’home i la màquina es relacionen de manera horitzontal. O, encara més: els «passatgers» no són diferents al tren, al vaixell o a l’avió que ocupen sinó que són, literalment, «tren», «vaixell» i «avió»: l’espai indeterminat amb aparença de magma lletós que aquestes pseudomàquines fendeixen ens remeten a llunyanes latituds mentals que, segons com es miri, vindrien a ser fragments acotats (pels límits físics del quadre) de la basta orografia de l’encèfal del món.

La vida després del viatge
Una cosa és el mitjà de transport i una altra el viatjar mateix. Chikako Taketani torna a ser, en aquest sentit, un cas paradigmàtic: el periple que la porta de Kyoto a Ripoll ha de ser llegit en clau propedèutica o, si ho preferim, iniciàtica. La seva mort prematura, en contra del què pugui semblar d’entrada, no significa «incomplir» la circularitat que sempre ha caracteritzat la concepció clàssica del viatge sinó més aviat tot el contrari: com els passatgers i els trens, també Kyoto (origen) i Ripoll (destí) es confonen fins al punt d’intercanviar els respectius papers (l’origen esdevé destí i a la inversa). Gràcies a aquest fet, la metàfora roman intacta: Ulisses sortia d’Ítaca i retornava a Ítaca convertit  en un home nou —que és també un home ètic—, format gràcies al contacte amb els diferents paisatges, tan físics com humans, que només el periple és capaç de proporcionar. O, en paraules de Claudio Magris, un dels grans viatgers que ens regala la literatura contemporània: «Viatjar és una experiència musiliana, més poderosa en mans del sentit de les possibilitats que no del principi de realitat. Com en unes excavacions arqueològiques, es descobreixen altres capes de realitat, les possibilitats concretes que no s’han realitzat materialment però que existien i que sobreviuen en parracs oblidats pel transcurs del temps, en passos encara oberts, en estats encara fluctuants».
Una tradició occidental, la que veu en el viatge una forma de coneixement, que no ens és exclusiva. Haver de carregar amb l’equipatge físic i mental (la memòria) és quelcom compartit per totes (o gairebé totes) les cultures. De fet, el gran Matsuo Bashô ja es queixava d’aquest doble «pes», fa més de tres segles, a l’inici del seu formidable diari de viatge L’estret camí de l’interior: «Va ser el pes de l’equipatge que havia de carregar a les espatlles el que em va causar els primers dolors del viatge. La meva intenció havia estat partir sense res, però bé necessitava paper per protegir-me del fred de les nits, un quimono d’estiu, roba per a la pluja, tinta i pinzell… Tampoc no podia pas refusar o llençar els regals de comiat que m’havien ofert, per molt que al camí em fessin més nosa que servei». Bashô, pel què sembla, va substituir la casa per la clova d’un cargol. El més significatiu, en qualsevol cas, és descobrir allò que tan bé va saber representar Chikako Taketani a les seves obres: la potència de les coses fràgils contrasta poderosament amb la insignificança de tot el què pesa en excés.
Què hi havia a la maleta de l’artista de Kyoto? Un quimono d’hivern, roba per a la neu, tinta i pinzells…

La vida després de la mort
A Chikako Taketani la va derrotar a destemps la mort, la mateixa mort que lliura des de sempre un partida d’escacs contra tots, sense excepció, i que les va guanyant pacientment, una rere l’altra, com segueix recordant-nos —oracle poètic— aquella contrabandista de llum que fou Maria-Mercè Marçal: «La mort t’ha fet escac i mat sense retop. / I de retop a mi, des del fons del mirall / que se m’encara, clos: no hi val amagatall». Amb tot —i això no pretén ser una victòria pírrica sinó, al contrari, una derrota heroica—, seguim comptant amb l’etern comodí: la possibilitat de fer, de continuar jugant sense tenir en compte —o sense que ens atemoreixi prou— el previsible desenllaç gràcies, en part,  a la íntima convicció d’haver començat a «desnéixer» —i no pas a morir— tan bon punt s’esquinça aquell trist cordó que ens mantenia units pel melic al nostre passat amniòtic (conclou Marçal: «Morir: potser només / perdre forma i contorns / desfer-se, ser / xuclada endins / de l’úter viu, / matriu de déu / mare: desnéixer»).
El viatge de la Chikako Taketani es va acabar abans d’hora, a Ripoll, lluny del seu Japó natal però molt a prop dels llocs i de les persones que ella va triar per viure, com ara el també artista Domènech Batalla. Sigui com sigui, el periple físic de la Chikako Taketani es va acabar però ella segueix —i aquesta és una de les grandeses de l’art— interpel·lant-nos «des del fons del mirall» que són les seves pintures. Per això va deixar dit, en una de les darreres entrevistes, que ella solament «buscava la profunditat». I és que, ens plagui o no, la lliçó sempre és la del blanc. Qui sap, en aquest sentit, si li hauria agradat a Chikako Taketani sentir —o llegir en un pròleg com aquest— la història de Bartlebooth: es tracta d’un personatge que dedica la seva fortuna a aprendre a pintar aquarel·les —durant deu anys— per, després, emprendre un viatge al voltant del món amb l’objectiu de realitzar 500 marines —durant vint anys— que, al seu temps, envia periòdicament  a casa seva en forma de trencaclosques de 750 peces. Quan Bartlebooth torna del seu periple pictòric, es dedica a refer tots els trencaclosques i, a més, encarrega a un artesà —Morellet— que esborri tota divisió entre les peces amb l’objectiu de restituir l’aquarel·la original. Al final, totes les marines són destruïdes en una dissolució que restitueix el full en blanc. La metàfora que ens regala el personatge inventat pel geni literari de Georges Perec és impagable: la pintura és sempre un procés acumulatiu o destructiu que impel·leix el silenci latent del blanc inicial, és memòria i recursivitat i és, al final, un intent permanent per conjurar la mort mitjançant l’assumpció de la pèrdua.
L’exposició de Les Bernardes és una excel·lent oportunitat per descobrir una pintora extraordinària: rere l’aparent simplicitat de les seves obres hi ha profunditats galàctiques que només assaborirà l’ull pacient; rere els seus trens, avions i vaixells, hi ha palaus de cristall habitats per monarques nòmades. I que ningú s’enganyi: qui no sigui capaç de veure la diferència entre l’ànima i els cos dels seus treballs —segons el cèlebre aforisme d’Oscar Wilde—, és que no té ni una cosa ni l’altra.

E. Camps

Descarrega’t el CATÀLEG.