CICATRIUS

Jordi Cané
Home / Bernardes Photo / CICATRIUS

Hi ha paisatges que no dormen, perquè tenen por a somniar Cicatrius, de Jordi Cané

Naturalista de nova mena, em va caldre aprendre a reconstruir els records dels cataclismes passats i, a la vegada, a desxifrar-ne el sentit. Georges Cuvier, Discurs sobre els cataclismes del globus terraqüi. 1822.

 Un tossut peregrinatge ha portat Jordi Cané a unes terres insomnes, l’escenari remogut de la Batalla de l’Ebre. Hi ha arribat com un modern Orfeu, al rescat del record captiu del seu avi, Ernest Cané Plana, qui hi va lluitar i va fugir-ne, per sobreviure-hi. Cicatrius constitueix el darrer projecte del fotògraf, i és el fruit d’insistents i esgotadores caminades, que uneixen les vivències erosionades d’un avi, amb la tenaç curiositat del nét. Cané, el jove, edifica una tremenda simfonia fotogràfica sobre un esdeveniment immens i dolorós. L’obra convoca tots els sentits i els sentiments. Conté la textura d’un paisatge ferit. És traspassada pel so metàl·lic dels objectes que, un dia, s’hi van batre i està marcada per la sinistra i primitiva percussió dels ossos dels combatents.

La batalla petrificada

La fotografia -gairebé fundacional- d’un turó esventrat per una trinxera sacseja la retina de l’observador, amb la força d’un terratrèmol, i escenifica l’abast del cataclisme que Cané, com un naturalista de nova mena, intenta entendre. La imatge oberta en canal invoca una sèrie de paisatges monumentals, que componen una part importantíssima de Cicatrius. Son unes vistes orgàniques, construïdes amb carn i memòria. Estan edificades sobre un sòlid suport mineral, que neix del rigor diàfan de la lent de vidre i son fixades al paper amb la sensibilitat de la sal de plata. Sovint constitueixen unes percepcions subtils, producte de la ràbia empordanesa d’un avi forçat a lluitar i la perplexitat tramuntana d’un net que vol entendre. Les fotografies contenen una mirada eficaç, exhausta de traginar -enmig d’un paisatge cremat per la pólvora i el Sol- la pesada càrrega de la càmera de gran format, el trípode i els records. Malgrat tot, son paisatges simples -costa molt fer quelcom de simple-, que reclamen una mirada exigent, per part de l’observador. A canvi, l’escrutini

desvela unes imatges de consistència geològica, que documenten una guerra, aparentment, petrificada. Els paisatges de Jordi Cané es desgranen en una textura precisa. Les construccions, concebudes per matar i morir, s’esmicolen en runa, que vol ser acaronada pels ulls, en un llarg comiat. Lluny, no obstant, de desaparèixer al paisatge, s’hi integren en una perversa metàfora de violència fossilitzada.

La guerra mineral Cicatrius combina aquests paisatges incrèduls, amb retrats d’estudi dels objectes que els habiten. El fotògraf utilitza sempre un procés químic, que forma part de la poètica del resultat. Els retrats, rimats en plata i plom, son uns bodegons d’aparença senzilla. En ells, la figura destaca sobre un fons blanc, il·luminat per una font de llum difusa. Aquesta voluntat, pretesament objectiva, els aproxima formalment a una col·lecció de reproduccions d’una expedició naturalista, o d’una missió arqueològica. Però són més aviat natures -enganyosament- mortes. Formen part d’una inesperada Història Natural, que sublima l’objecte retratat i el separen del fet violent del qual va formar part.

Amb aquesta nova entitat, renascuda a l’estudi del fotògraf, els objectes representats s’erigeixen en natures animades, biògrafes d’un relat de vida i mort. Restes de petits instants, en què algú els feia servir per passar la set o satisfer la gana, abans de rebre, esquivar, o llançar un projectil de mort. El temps i l’òxid els ha barrejat, de manera que, de vegades, és difícil saber per quina d’aquestes dues funcions tan dispars van servir.

L’esperança abandonada Cicatrius respira l’alè entusiasta dels primers fotògrafs expedicionaris i la valentia dels qui tornen a uns fets ferotgement vius. Un contundent os coxal desafia, precisament, aquests ulls ardits, des de la

profunditat calcària. Rep la mirada, mentre es desgasta, escata a escata, esquerdat pel sol, i descansa sobre un llit de pinassa, on potser l’ha dipositat un pietós fotògraf. Forma part d’un exèrcit d’ossos abandonats per l’esperança de la carn que els habitava i fan retornar la ment a l’infern on neix el relat visual de Jordi Cané. El paisatge, ara convertit també en ossari, parla amb paraules contaminades per les fotografies i recorda -tant l’observador, com l’avi Ernest- el deure homèric de tornar a casa, amb les coses terribles que se n’han aprés, de la batalla. Un combat, per cert, d’una guerra inacabada, que despulla els homes, fins convertir-los en instruments de percussió de la dansa salvatge, que crea un paisatge poruc.

Ricard Martínez, juliol, 2017